Sarcofagi con esplosivi
Some memory
"Las
Comisiones depuradoras de nuestro nuevo Estado (...) ordenarán
la retirada de libros, folletos, revistas, publicaciones, grabados
e impresos que contengan en su texto láminas o estampas con
exposición de ideas disolventes, conceptos inmorales, propaganda
de doctrinas marxistas, y todo cuanto signifique falta de respeto
a la dignidad de nuestro glorioso Ejército, atentados a la
unidad de la Patria, menosprecio a la Religión católica
y de cuanto se oponga al significado y fines de nuestra Cruzada
nacional".
Fragmento del Articulo V del Decreto, emitido
para la regulación de la Prensa y la Propaganda,
enero de
1937.
La llum de l'alba del 14 de gener del 2012 sobre impressions fotogràfiques d'Elozydard Domard i fulls de sala dissolts. Fotografia feta amb la col·laboració d'Alba de Cea.
Jordi Mitjà
5
litres de dissolvent i un gran dilema.
Un
projecte de Jordi Mitjà per l'Espaia de Figueres.
Per
aquest projecte em plantejo un hipotètic i patètic retorn a la
pintura. Tot i ser plenament conscient de no haver perdut mai el
focus d'interès per ella, pel mitjà o pel que suposa el pes de la
història.
Aquesta
exposició mostra alguns intents fallits de pintar i es materialitza
amb collages, pintura a l'oli més dissolvent sobre paper i dos
quadres que són els primers que faig els últims 20 anys.
A
banda de parlar sobre l'acte pictòric, m'explaio sobre el fracàs
que suposa per mi apropar-me a tècniques i procediments que mai he
dut a terme. El tema central de la meva pintura és la mateixa
pintura.
 |
Retorn a les entranyes de la pintura.  Fer que sigui ella la qui ens interrogui. Al·legoria a la pintura. Or, oli més dissolvent aplicat amb pistola sobre arxius de papers, grafits aplicats amb tècniques museístiques pel que fa a la restauració, incisions, arxius d'imatges i fragments de vidre. Dimensions indesxifrables.     |
Mim Juncà
"Ve a ser un diari que dóna voltes a la falta d'idees sobre el tema. En cap moment he pensat que això seria l'exposició: el que ha donat de sí el temps de pensar-hi i desitjar no perdre'm en un motiu prou absorbent com per no deixar-me sortir. La coartada del "Dissolvent" és amb la que s'excusa la falta de claredat de la peça. La seva força s'emporta per davant cada intent de ser nítida i de separar les coses".
Fins al moment, Mim Juncà és potser l'artista que presenta una obra més específica pel motiu del cicle, amb un obra iniciada davant la proposta d'exposició . Davant l'absurditat del comissariat: Mim.
"Dissolvent. Complicitat amb el títol del cicle. Va de pintura. Intent de retrat d'una pintura que ja havia intentat "fer" en un taller de gravat. La idea que tot el que ens passa es perd, que es dissol en un medi bastíssim on no en queda rastre és la nova "accepció" de la paraula que guia la cosa. Tornar a la cara. Prou. La forma perduda entre lletra i dibuix. Ni escrit ni dibuix. Últim intent de registrar-ho (i perdre-ho). Tot. Les obres del cicle, dissolvent sobre dissolvent. Histories mal dites. Poca cosa. Cap idea. Mitja. I desfeta."
Fins al moment, Mim Juncà és potser l'artista que presenta una obra més específica pel motiu del cicle, amb un obra iniciada davant la proposta d'exposició . Davant l'absurditat del comissariat: Mim.
"Dissolvent. Complicitat amb el títol del cicle. Va de pintura. Intent de retrat d'una pintura que ja havia intentat "fer" en un taller de gravat. La idea que tot el que ens passa es perd, que es dissol en un medi bastíssim on no en queda rastre és la nova "accepció" de la paraula que guia la cosa. Tornar a la cara. Prou. La forma perduda entre lletra i dibuix. Ni escrit ni dibuix. Últim intent de registrar-ho (i perdre-ho). Tot. Les obres del cicle, dissolvent sobre dissolvent. Histories mal dites. Poca cosa. Cap idea. Mitja. I desfeta."
Sarcòfags per governants.
 |
 |
| L'escalfor de la llum provocant contraccions a les formes rectilínies del paral·lelepípede crea dissolucions corbes. |
 |
| Gota a gota. |
 |
| Gota a gota. |
 |
| Grafit a contrallum degradat amb catanes. |
 |
| Detallet de l'ocultació dels fragments més escabrosos de l'homanatge À M. . O detall de l'ocultació dels fragments de la història del segle XIX amb l'avantguardista acte de l'heroïna suscitament guillotinada. |
 |
| Amb la sang sobrant: una botifarra negra. El canibalisme no alien no està de moda des de fa unes centúries. eat |
 |
| La separació de restes de sang seca per colors i clausura als flascons, resta preciosisme a les iridescències de la sang i a les veladures preciosistes provocades al sòl de formigó armat, terra porpra. |
Sepulcres per polítics (di lusso e con esplosivi)
Zael i Axel durant el muntatge.
-Com et dius?
E. D.: -Escuma que flota sobre el mar hermètic, que es recull en compte perquè no es torni fum. Té aspecte greixós, color negre i olor cadavèric. És signe de dissolució.
-D'on ets?
E. D.: -La meva tomba, separada en 3, està situada a la muntanya de Roca de Malvet.
-Qui ets?
E. D.: -L´oli de vidre és el que més se m'assembla. S´obté amb la reacció de les primeres matèries.
-Qui ets?
E. D.: -Azoth, quan la llum sorgeix de les tenebres, de forma semblant al FIAT LUX del Genesis.
-Ets?
E. D.: -No Sóc.
E. D.: -Escuma que flota sobre el mar hermètic, que es recull en compte perquè no es torni fum. Té aspecte greixós, color negre i olor cadavèric. És signe de dissolució.
-D'on ets?
E. D.: -La meva tomba, separada en 3, està situada a la muntanya de Roca de Malvet.
-Qui ets?
E. D.: -L´oli de vidre és el que més se m'assembla. S´obté amb la reacció de les primeres matèries.
-Qui ets?
E. D.: -Azoth, quan la llum sorgeix de les tenebres, de forma semblant al FIAT LUX del Genesis.
-Ets?
E. D.: -No Sóc.
Pablo Fuentes
Dos llenguatges diferents per parlar-ne d'un tercer: l'escultura.
En el fons no són més que escultures en una superfície plana: arbres creixent, indescriptibles com a éssers vius que creixen a partir d'un puntet, d'una minúscula llavor, creixent en cercles i dibuixant anells de vida. Els mateixos anells sorgien de la fusta quan abans amb la moto-serra feia d'escultor, ara la moto-serra talla la fusta per a la llar de foc i el llàpis, se'ls inventa. Fusta dibuixada.
La geometria fantasiosa que no és més que escultura pintada, pretén seguir en tot moment el camí d'un camí que ha sigut sempre improvisat, no una escassa acadèmia sinó disciplina de treball o mera insistència. La pedra és 100% volum. Mai una partícula d'ella deixarà de ser-ho. En les pintures percebo aquestes partícules com a volum. Pedra i escultura.
En el fons no són més que escultures en una superfície plana: arbres creixent, indescriptibles com a éssers vius que creixen a partir d'un puntet, d'una minúscula llavor, creixent en cercles i dibuixant anells de vida. Els mateixos anells sorgien de la fusta quan abans amb la moto-serra feia d'escultor, ara la moto-serra talla la fusta per a la llar de foc i el llàpis, se'ls inventa. Fusta dibuixada.
La geometria fantasiosa que no és més que escultura pintada, pretén seguir en tot moment el camí d'un camí que ha sigut sempre improvisat, no una escassa acadèmia sinó disciplina de treball o mera insistència. La pedra és 100% volum. Mai una partícula d'ella deixarà de ser-ho. En les pintures percebo aquestes partícules com a volum. Pedra i escultura.
Pablo Fuentes
Les dues línies de treball principal de Pablo Fuentes tenen molt a dir dels jocs geomètrics i la passió pels arbres, coincideixen en aspectes com el ple, la minuciositat, l'ús de la línia i l'entesa del volum heretada de la seva anterior pràctica.
La particularitat d'aquesta exposició és que tant sols presenta dues peces acabades, de fet, totes les que presentarà estan acabades als fragments on ha incidit, amb espais que insinuen la continuació que executarà Pablo Fuentes. Així mateix es mostren esbossos i proves de línia, color i textura que deixen l'artista despullat d'artificis. Aquesta mostra ens permet conèixer unes peces que desapareixeran -dins el més pur horror vacui- i les interioritats del seu procés creatiu.
La particularitat d'aquesta exposició és que tant sols presenta dues peces acabades, de fet, totes les que presentarà estan acabades als fragments on ha incidit, amb espais que insinuen la continuació que executarà Pablo Fuentes. Així mateix es mostren esbossos i proves de línia, color i textura que deixen l'artista despullat d'artificis. Aquesta mostra ens permet conèixer unes peces que desapareixeran -dins el més pur horror vacui- i les interioritats del seu procés creatiu.
Amb el títol de «Trementina», l’Espaia de Figures acull cinc exposicions de petit format però ambicioses en relació a la qualitat dels artistes seleccionats. Després de Narcís Díaz, Pablo Fuentes; el seguiran E. Domard, Mim Juncà i Jordi Mitjà.
Pablo Fuentes (Santiago de Chile, 1980) va arribar a Barcelona per estudiar Belles Arts i, des d’aleshores, ha fixat la seva residència a Catalunya, més concretament a Castelló d’Empúries, en un mas on segueix treballant fidel a una concepció de la pintura hibridada amb l’escultura —ell parla «d’escultures en una superfície plana»— que s’endevina recursiva i, en ocasions, molt propera a les obsessions gràfiques que van caracteritzar, per exemple, els deliris més interessants i suggerents dels surrealistes.
En aquest sentit, i atesa la seva nacionalitat xilena, es fa difícil no associar la particular aventura gràfica de Fuentes a l’univers visual de Roberto Matta (1911 – 2002), un xilè il·lustre —arquitecte d’ofici— que va convertir la seva pintura en tota un alternativa al llenguatge hegemònic plantejat des de la metròpoli europea: les traçades nervioses, les acumulacions de feixos de línies en petites zones i la seva dispersió en altres, l’aparició de formes ovulars o la mateixa texturització indeterminada i abstracta del fons, responien, en el cas de Matta, a una necessitat generada des de la pintura mateixa.
Amb tot, Pablo Fuentes afirma haver mantingut una relació molt tangencial amb la memòria de Matta i, encara més, amb el surrealisme. De fet, també va ser cèlebre en el seu moment la resistència de Matta a les etiquetes. El millor exemple d’això el trobem encara avui en la complexa relació que aquest va mantenir amb el grup surrealista i, sobretot, amb la figura d’André Breton; el fet que Matta fos Xilè el situava en l’epicentre d’un tipus de concepció artística igualment deutora del seu passat autòcton, en ocasions precolombí, i de les innovacions europees. Es tractava d’un moviment d’adopció, emancipació i reexportació de concepcions estètiques —Pontus Hulten va anomenar «ping-pong» a aquest procés d’intercanvi d’idees— similar al que van realitzar artistes com Wifredo Lam, Gunther Gerzo, Fernando de Szyszlo, Rufino Tamayo, Pedro Figari o Marcelo Bonevardi. És a dir: pintors abstractes, surrealistes, neosurrealistes, acadèmics, neoacadèmics, geomètrics, cinètics, òptics... que, al final, més enllà de filiacions més o menys aproximades, avui dia reconeixem gràcies a les seves especificitats individuals, al caràcter que van saber imprimir a la seva mirada naturalment criolla i, en aquest sentit, marcada pel goig de la impuresa formal, per la tensió permanent que caracteritza un art entregat a la recerca dels orígens i, al mateix temps, a la conquesta del present.
Les pintures que Pablo Fuentes presenta a l’Espaia de Figueres volen ser escultures bidimensionals tot i que la seva aparença ens remet, amb força, al gest alliberat dels autors ara esmentats. Es tracta de «deliris» visuals que sempre ens faran pensar amb els d’Escher —o amb els de Piranesi, Archimboldo, Ernst, Yves Tanguy…— en la mesura que allò que els mou és el desig i una forma d’impossibilitat que es troba en l’arrel mateixa del fet estètic. Etiquetes a banda.
En aquest sentit, i atesa la seva nacionalitat xilena, es fa difícil no associar la particular aventura gràfica de Fuentes a l’univers visual de Roberto Matta (1911 – 2002), un xilè il·lustre —arquitecte d’ofici— que va convertir la seva pintura en tota un alternativa al llenguatge hegemònic plantejat des de la metròpoli europea: les traçades nervioses, les acumulacions de feixos de línies en petites zones i la seva dispersió en altres, l’aparició de formes ovulars o la mateixa texturització indeterminada i abstracta del fons, responien, en el cas de Matta, a una necessitat generada des de la pintura mateixa.
Amb tot, Pablo Fuentes afirma haver mantingut una relació molt tangencial amb la memòria de Matta i, encara més, amb el surrealisme. De fet, també va ser cèlebre en el seu moment la resistència de Matta a les etiquetes. El millor exemple d’això el trobem encara avui en la complexa relació que aquest va mantenir amb el grup surrealista i, sobretot, amb la figura d’André Breton; el fet que Matta fos Xilè el situava en l’epicentre d’un tipus de concepció artística igualment deutora del seu passat autòcton, en ocasions precolombí, i de les innovacions europees. Es tractava d’un moviment d’adopció, emancipació i reexportació de concepcions estètiques —Pontus Hulten va anomenar «ping-pong» a aquest procés d’intercanvi d’idees— similar al que van realitzar artistes com Wifredo Lam, Gunther Gerzo, Fernando de Szyszlo, Rufino Tamayo, Pedro Figari o Marcelo Bonevardi. És a dir: pintors abstractes, surrealistes, neosurrealistes, acadèmics, neoacadèmics, geomètrics, cinètics, òptics... que, al final, més enllà de filiacions més o menys aproximades, avui dia reconeixem gràcies a les seves especificitats individuals, al caràcter que van saber imprimir a la seva mirada naturalment criolla i, en aquest sentit, marcada pel goig de la impuresa formal, per la tensió permanent que caracteritza un art entregat a la recerca dels orígens i, al mateix temps, a la conquesta del present.
Les pintures que Pablo Fuentes presenta a l’Espaia de Figueres volen ser escultures bidimensionals tot i que la seva aparença ens remet, amb força, al gest alliberat dels autors ara esmentats. Es tracta de «deliris» visuals que sempre ens faran pensar amb els d’Escher —o amb els de Piranesi, Archimboldo, Ernst, Yves Tanguy…— en la mesura que allò que els mou és el desig i una forma d’impossibilitat que es troba en l’arrel mateixa del fet estètic. Etiquetes a banda.
Eudald Camps. Diari de Girona. 30 de desembre de 2011.
... Pablo Fuentes, el qual aborda aspectes com l'horror vacu, la minuciositat, l'ús recursiu de la línea o l'entesa de la llum. Presenta dues peces que conviden a reflexionar sobre el procés de crear. Són obres concloses però amb espais en blanc que, com diu Ciurana, "insinuen la continuació de l'execució de la peça. Empordà, dimarts 20 de desembre del 2011
Narcís Díaz
NARCÍS DÍAZ Hilas i les nimfes. Oli s/tela. 160 x 368 cm. 2011.
(A la foto, Nacís Díaz no mirant absolutament res al costat de la seva ombra, ensumant l'olor del vernissage).
La versió d'Ovidi al mite de Narcís explica que tant donzelles com nois s'enamoraven de la seva proverbial bellesa, però aquest rebutjava les seves insinuacions i era insensible als requeriments amorosos de les nimfes. Per castigar Narcís, per la crueltat amb que va tractar la nimfa Eco, que morí d'amor, restant d'ella sols la veu, la deessa de la venjança el condemnà a estimar la seva pròpia imatge fins a quedar absort en la seva contemplació reflectida en l'aigua, morint ofegat. El mite que interpreta el prerafaelita John William Waterhouse i del que parteix Díaz, el protagonitza Hilas, argonauta que en una expedició fou encarregat d'anar a buscar aigua a la font, on les nimfes se'n enamoraren i el rapten, arrossegant-lo cap al fons de l'estany. Dos mites amb finals tràgics dins l'aigua totalment oposats, l'un per negar l'amor a les nimfes i l'altre per lliurar-s'hi.
Tant al Louvre i com a l'Altes Museum de Berlín hi ha dos escultures costat per costat que representen Narcís, dempeus i cap cot. S'assemblen tant que nomes faltaria posar-ne una sota de l'altre i de caps per avall, per recrear el mite. Una de les primeres fotografies que feu Brancusi a la seva obra recorda aquests narcisos del Louvre i l'Altes Museum: dos nois dempeus i cap cots, l'un d'aparença clàssica, un Antínous i l'altre, titulat Escorxat mostra amb precisió la musculatura. Brancusi la feu, a la mateixa edat que Narcís Díaz, uns 25 anys. L'escultura de Brancusi no s'ha conservat.
Com Brancusi "en la primera gran obra de joventut en que fa valdre totes les seves capacitats", Díaz dissecciona i actualitza una obra pretèrita. Dic que la dissecciona i l'actualitza perquè l'amplifica, perquè la pinta i repinta desdoblant-la inversa i perquè l'allargassa. En aquest díptic de Narcís la mirada no es queda mai quieta del tot, amb la presència de la seva doble, com si una ofegués l'altre.
Bessonada.
Dimensions desconegudes.
SI NO HI HA PAPER
EL LÍMITS DEL DIBUIX. Interrogar-se, en primer lloc, sobre que és el dibuix -explicaven Álex Nogué i Joan Descarga en un magnífic llibre que porta el mateix títol d'aquest article- és formular "una pregunta tan innecessària com ho pugui ésser la mateixa feina de l'artista, una feina que té la pretensió de respondre a preguntes a les quals ningú, ni demana ni espera, cap resposta". I és que el dibuix, més que cap altre pràctica artística immediata, fa referència a un tipus d'aprehensió de la realitat necessàriament subtil en la seva realització però poderosa en els seus efectes. Per això dibuixar no es redueix a la utilització de determinades eines -com ara un llapis-, ni a l'assumpció innegociada de suports bidimensionals específics -com ara el full de paper en blanc-, sinó que pot limitar-se a una acció individual destinada, com dèiem, a fer més proper -comprensible- un retall de realitat o, en un sentit ben divers, a constatar-ne el caràcter definitivament inefable i inabastable.
D'això es tracta: el poder del dibuix reposa, entre altres aspectes, en la seva capacitat per definir el contorn de les coses, per confegir-ne el sentit en un gest quasi sempre precari i aproximat. Un exemple il·luminador d'aquesta accepció ens el regalava el malaguanyat Max Blecher a les seves memòries: l'autor de Cuerpo transparente -el seu únic llibre de poemes- explica que quan sortia de casa seva, encara que anés per trajectes diferents als habituals, sempre tenia cura de retornar sobre els seus passos: "Allò ho feia per no descriure un cercle al caminar on quedessin tancats arbres i cases. En aquest sentit el meu caminar s'assemblava a un carret de fil; si una vegada desenrotllat no l'hagués enrotllat immediatament, en el mateix camí, les coses que haguessin quedat atrapades dins del llaç format per la marxa haurien restat per sempre més, irremeiablement i profundament, lligades a mi. Si quan plovia evitava tocar les pedres per on s'escolaven els reguers d'aigua, ho feia per no afegir res a l'acció de l'aigua ni per interferir en l'exercici dels seus poders essencials".
Dibuixos, per tant, que poden recordar al walkin art -Perejaume compta amb treballs més que notables en aquesta mateixa línia- i que es despleguen o repleguen en funció d'un trànsit vital que depèn, en darrera instància, de les circumstàncies més íntimes de l'artífex en qüestió. La presència de cinc autors de generacions i sensibilitats tan diverses en una mateixa exposició que, a més, porta el títol ben significatiu de Si no hi ha paper, suposa, d'entrada, una oportunitat immillorable per repensar els límits del dibuix, uns límits que breguen amb la realitat matiexa però que també, i de manera encara més problemàtica, posen contra les cordes les fronteres entre disciplines, com pot ser la pintura, la instal·lació o el gest de regust més dadaista. La calidoscòpica Cambra de les animes de Joan Paradís, la contundència matèrica del saurí arquetípic de Miquel Duran, les intel·ligents clucades d'ull situacionistes de Jordi Mitjà, els universos concèntrics i microscòpics d'Adrià Ciurana o les recursives intervencions gràfiques de Narcís Díaz són exemples de la versatilitat del dibuix entès com a concepte obert, com a pràctica dilatada, com a actitud crítica enfront una realitat que ens connecta a través de línies invisibles que són com els rius que fertilitzen la terra en directa oposició a la indeterminació del mar. O, en paraules poètiques de T. S. Eliot: "The river is whitin us, the sea is all about as".
Eudald Camps. Diari de Girona, 8 d'abril del 2011.
UN SECRET EN VEU BAIXA. L'origen del títol de l'exposició desperta alguns somriures de complicitat. Dins un context un xic escatològic, se'ns explica que la frase la imprimir un autor anònim amb matèria orgànica a la porta del vàter d'un pub de la plaça del Sol. En certa mesura va ser com una troballa providencial que ara es rescata per amor a l'art.
Empordà, 5 d'abril del 2011
JOAN PARADÍS El perro tímido. 1963.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)