EL LÍMITS DEL DIBUIX. Interrogar-se, en primer lloc, sobre que és el dibuix -explicaven Álex Nogué i Joan Descarga en un magnífic llibre que porta el mateix títol d'aquest article- és formular "una pregunta tan innecessària com ho pugui ésser la mateixa feina de l'artista, una feina que té la pretensió de respondre a preguntes a les quals ningú, ni demana ni espera, cap resposta". I és que el dibuix, més que cap altre pràctica artística immediata, fa referència a un tipus d'aprehensió de la realitat necessàriament subtil en la seva realització però poderosa en els seus efectes. Per això dibuixar no es redueix a la utilització de determinades eines -com ara un llapis-, ni a l'assumpció innegociada de suports bidimensionals específics -com ara el full de paper en blanc-, sinó que pot limitar-se a una acció individual destinada, com dèiem, a fer més proper -comprensible- un retall de realitat o, en un sentit ben divers, a constatar-ne el caràcter definitivament inefable i inabastable.
D'això es tracta: el poder del dibuix reposa, entre altres aspectes, en la seva capacitat per definir el contorn de les coses, per confegir-ne el sentit en un gest quasi sempre precari i aproximat. Un exemple il·luminador d'aquesta accepció ens el regalava el malaguanyat Max Blecher a les seves memòries: l'autor de Cuerpo transparente -el seu únic llibre de poemes- explica que quan sortia de casa seva, encara que anés per trajectes diferents als habituals, sempre tenia cura de retornar sobre els seus passos: "Allò ho feia per no descriure un cercle al caminar on quedessin tancats arbres i cases. En aquest sentit el meu caminar s'assemblava a un carret de fil; si una vegada desenrotllat no l'hagués enrotllat immediatament, en el mateix camí, les coses que haguessin quedat atrapades dins del llaç format per la marxa haurien restat per sempre més, irremeiablement i profundament, lligades a mi. Si quan plovia evitava tocar les pedres per on s'escolaven els reguers d'aigua, ho feia per no afegir res a l'acció de l'aigua ni per interferir en l'exercici dels seus poders essencials".
Dibuixos, per tant, que poden recordar al walkin art -Perejaume compta amb treballs més que notables en aquesta mateixa línia- i que es despleguen o repleguen en funció d'un trànsit vital que depèn, en darrera instància, de les circumstàncies més íntimes de l'artífex en qüestió. La presència de cinc autors de generacions i sensibilitats tan diverses en una mateixa exposició que, a més, porta el títol ben significatiu de Si no hi ha paper, suposa, d'entrada, una oportunitat immillorable per repensar els límits del dibuix, uns límits que breguen amb la realitat matiexa però que també, i de manera encara més problemàtica, posen contra les cordes les fronteres entre disciplines, com pot ser la pintura, la instal·lació o el gest de regust més dadaista. La calidoscòpica Cambra de les animes de Joan Paradís, la contundència matèrica del saurí arquetípic de Miquel Duran, les intel·ligents clucades d'ull situacionistes de Jordi Mitjà, els universos concèntrics i microscòpics d'Adrià Ciurana o les recursives intervencions gràfiques de Narcís Díaz són exemples de la versatilitat del dibuix entès com a concepte obert, com a pràctica dilatada, com a actitud crítica enfront una realitat que ens connecta a través de línies invisibles que són com els rius que fertilitzen la terra en directa oposició a la indeterminació del mar. O, en paraules poètiques de T. S. Eliot: "The river is whitin us, the sea is all about as".
Eudald Camps. Diari de Girona, 8 d'abril del 2011.
UN SECRET EN VEU BAIXA. L'origen del títol de l'exposició desperta alguns somriures de complicitat. Dins un context un xic escatològic, se'ns explica que la frase la imprimir un autor anònim amb matèria orgànica a la porta del vàter d'un pub de la plaça del Sol. En certa mesura va ser com una troballa providencial que ara es rescata per amor a l'art.
Empordà, 5 d'abril del 2011