Hilas i les nimfes.
Oli s/tela.
160 x 368 cm.
2011.
La versió d'Ovidi al mite de Narcís explica que tant donzelles com nois s'enamoraven de la seva proverbial bellesa, però aquest rebutjava les seves insinuacions i era insensible als requeriments amorosos de les nimfes. Per castigar Narcís, per la crueltat amb que va tractar la nimfa Eco, que morí d'amor, restant d'ella sols la veu, la deessa de la venjança el condemnà a estimar la seva pròpia imatge fins a quedar absort en la seva contemplació reflectida en l'aigua, morint ofegat. El mite que interpreta el prerafaelita John William Waterhouse i del que parteix Díaz, el protagonitza Hilas, argonauta que en una expedició fou encarregat d'anar a buscar aigua a la font, on les nimfes se'n enamoraren i el rapten, arrossegant-lo cap al fons de l'estany. Dos mites amb finals dins l'aigua, l'un per negar l'amor a les nimfes i l'altre per lliurar-s'hi.
Tant al Louvre i com a l'Altes Museum de Berlín hi ha dos escultures costat per costat que representen Narcís, dempeus i cap cot. S'assemblen tant que nomes faltaria posar-ne una sota de l'altre, de caps per avall. Una de les primeres fotografies que feu Brancusi a la seva obra recorda aquests narcisos del Louvre i l'Altes Museum: dos nois dempeus i cap cots, l'un d'aparença clàssica, un Antínous i l'altre, titulat Escorxat mostra amb precisió la musculatura. Brancusi la feu, a la mateixa edat que Narcís Díaz, uns 25 anys. L'escultura de Brancusi no s'ha conservat.
Com Brancusi "en la primera gran obra de joventut en que fa valdre totes les seves capacitats", Díaz dissecciona i actualitza una obra pretèrita. Dic que la dissecciona i l'actualitza perquè l'amplifica, perquè la pinta i repinta desdoblant-la inversa i perquè l'allargassa. En aquest díptic de Narcís la mirada no es queda mai quieta del tot, amb la presència de la seva doble, com si una ofegués l'altre.
Adrià Ciurana
