Dos llenguatges diferents per parlar-ne d'un tercer: l'escultura.
En el fons no són més que escultures en una superfície plana: arbres creixent, indescriptibles com a éssers vius que creixen a partir d'un puntet, d'una minúscula llavor, creixent en cercles i dibuixant anells de vida. Els mateixos anells sorgien de la fusta quan abans amb la moto-serra feia d'escultor, ara la moto-serra talla la fusta per a la llar de foc i el llàpis, se'ls inventa. Fusta dibuixada.
La geometria fantasiosa que no és més que escultura pintada, pretén seguir en tot moment el camí d'un camí que ha sigut sempre improvisat, no una escassa acadèmia sinó disciplina de treball o mera insistència. La pedra és 100% volum. Mai una partícula d'ella deixarà de ser-ho. En les pintures percebo aquestes partícules com a volum. Pedra i escultura.
Pablo Fuentes
Les dues línies de treball principal de Pablo Fuentes tenen molt a dir dels jocs geomètrics i la passió pels arbres, coincideixen en aspectes com el ple, la minuciositat, l'ús de la línia i l'entesa del volum heretada de la seva anterior pràctica.
La particularitat d'aquesta exposició és que tant sols presenta dues peces acabades; de fet, totes les que presentarà estan acabades als fragments on ha incidit, amb espais que insinuen la continuació que executarà. Així mateix es mostren esbossos i proves de línia, color i textura que deixen l'artista despullat d'artificis. Aquesta mostra ens permet conèixer unes peces que desapareixeran -dins el més pur horror vacui- i les interioritats del seu procés creatiu.
Adrià Ciurana
Amb el títol de «Trementina», l’Espaia de Figures acull cinc exposicions de petit format però ambicioses en relació a la qualitat dels artistes seleccionats. Després de Narcís Díaz, Pablo Fuentes; el seguiran E. Domard, Mim Juncà i Jordi Mitjà.
Pablo Fuentes (Santiago de Chile, 1980) va arribar a Barcelona per estudiar Belles Arts i, des d’aleshores, ha fixat la seva residència a Catalunya, més concretament a Castelló d’Empúries, en un mas on segueix treballant fidel a una concepció de la pintura hibridada amb l’escultura —ell parla «d’escultures en una superfície plana»— que s’endevina recursiva i, en ocasions, molt propera a les obsessions gràfiques que van caracteritzar, per exemple, els deliris més interessants i suggerents dels surrealistes.
En aquest sentit, i atesa la seva nacionalitat xilena, es fa difícil no associar la particular aventura gràfica de Fuentes a l’univers visual de Roberto Matta (1911 – 2002), un xilè il·lustre —arquitecte d’ofici— que va convertir la seva pintura en tota un alternativa al llenguatge hegemònic plantejat des de la metròpoli europea: les traçades nervioses, les acumulacions de feixos de línies en petites zones i la seva dispersió en altres, l’aparició de formes ovulars o la mateixa texturització indeterminada i abstracta del fons, responien, en el cas de Matta, a una necessitat generada des de la pintura mateixa.
Amb tot, Pablo Fuentes afirma haver mantingut una relació molt tangencial amb la memòria de Matta i, encara més, amb el surrealisme. De fet, també va ser cèlebre en el seu moment la resistència de Matta a les etiquetes. El millor exemple d’això el trobem encara avui en la complexa relació que aquest va mantenir amb el grup surrealista i, sobretot, amb la figura d’André Breton; el fet que Matta fos Xilè el situava en l’epicentre d’un tipus de concepció artística igualment deutora del seu passat autòcton, en ocasions precolombí, i de les innovacions europees. Es tractava d’un moviment d’adopció, emancipació i reexportació de concepcions estètiques —Pontus Hulten va anomenar «ping-pong» a aquest procés d’intercanvi d’idees— similar al que van realitzar artistes com Wifredo Lam, Gunther Gerzo, Fernando de Szyszlo, Rufino Tamayo, Pedro Figari o Marcelo Bonevardi. És a dir: pintors abstractes, surrealistes, neosurrealistes, acadèmics, neoacadèmics, geomètrics, cinètics, òptics... que, al final, més enllà de filiacions més o menys aproximades, avui dia reconeixem gràcies a les seves especificitats individuals, al caràcter que van saber imprimir a la seva mirada naturalment criolla i, en aquest sentit, marcada pel goig de la impuresa formal, per la tensió permanent que caracteritza un art entregat a la recerca dels orígens i, al mateix temps, a la conquesta del present.
Les pintures que Pablo Fuentes presenta a l’Espaia de Figueres volen ser escultures bidimensionals tot i que la seva aparença ens remet, amb força, al gest alliberat dels autors ara esmentats. Es tracta de «deliris» visuals que sempre ens faran pensar amb els d’Escher —o amb els de Piranesi, Archimboldo, Ernst, Yves Tanguy…— en la mesura que allò que els mou és el desig i una forma d’impossibilitat que es troba en l’arrel mateixa del fet estètic. Etiquetes a banda.
En aquest sentit, i atesa la seva nacionalitat xilena, es fa difícil no associar la particular aventura gràfica de Fuentes a l’univers visual de Roberto Matta (1911 – 2002), un xilè il·lustre —arquitecte d’ofici— que va convertir la seva pintura en tota un alternativa al llenguatge hegemònic plantejat des de la metròpoli europea: les traçades nervioses, les acumulacions de feixos de línies en petites zones i la seva dispersió en altres, l’aparició de formes ovulars o la mateixa texturització indeterminada i abstracta del fons, responien, en el cas de Matta, a una necessitat generada des de la pintura mateixa.
Amb tot, Pablo Fuentes afirma haver mantingut una relació molt tangencial amb la memòria de Matta i, encara més, amb el surrealisme. De fet, també va ser cèlebre en el seu moment la resistència de Matta a les etiquetes. El millor exemple d’això el trobem encara avui en la complexa relació que aquest va mantenir amb el grup surrealista i, sobretot, amb la figura d’André Breton; el fet que Matta fos Xilè el situava en l’epicentre d’un tipus de concepció artística igualment deutora del seu passat autòcton, en ocasions precolombí, i de les innovacions europees. Es tractava d’un moviment d’adopció, emancipació i reexportació de concepcions estètiques —Pontus Hulten va anomenar «ping-pong» a aquest procés d’intercanvi d’idees— similar al que van realitzar artistes com Wifredo Lam, Gunther Gerzo, Fernando de Szyszlo, Rufino Tamayo, Pedro Figari o Marcelo Bonevardi. És a dir: pintors abstractes, surrealistes, neosurrealistes, acadèmics, neoacadèmics, geomètrics, cinètics, òptics... que, al final, més enllà de filiacions més o menys aproximades, avui dia reconeixem gràcies a les seves especificitats individuals, al caràcter que van saber imprimir a la seva mirada naturalment criolla i, en aquest sentit, marcada pel goig de la impuresa formal, per la tensió permanent que caracteritza un art entregat a la recerca dels orígens i, al mateix temps, a la conquesta del present.
Les pintures que Pablo Fuentes presenta a l’Espaia de Figueres volen ser escultures bidimensionals tot i que la seva aparença ens remet, amb força, al gest alliberat dels autors ara esmentats. Es tracta de «deliris» visuals que sempre ens faran pensar amb els d’Escher —o amb els de Piranesi, Archimboldo, Ernst, Yves Tanguy…— en la mesura que allò que els mou és el desig i una forma d’impossibilitat que es troba en l’arrel mateixa del fet estètic. Etiquetes a banda.
Eudald Camps. Diari de Girona. 30 de desembre de 2011.
